GENT CBT: JORDI TOMBAS

EBA Sense comentaris a GENT CBT: JORDI TOMBAS 516

Actualment és molt complicat trobar jugadors que passin moltes temporades seguides en un equip. Els jugadors són cada vegada més efímers, i la identificació entre jugadors i afició més complicada. Tot i això, fa molt poc temps no era així, era el temps del nostre protagonista de el “Gent CBT” d’avui: Jordi Tombas. El Jordi va jugar 8 temporades al CBT, va pujar al primer equip des de la pedrera blava i va debutar en la temporada 1988-1989. Al llarg dels seus 8 temporades en el club, Jordi Tombas va jugar 229 partits amb la samarreta blava, i va anotar 2336 punts. Uns nombres que transformem en experiències amb aquesta entrevista.

Com vas arribar al CBT?

Jo vaig neixer a La Selva del Camp. Tot i haver jugat al bàsquet durant la meva etapa escolar, dels 14 als 16 anys vaig jugar a futbol i el bàsquet simplement era oci i divertiment entre amics. Aleshores se’m va acudir fer unes proves pel Joventut i em van agafar. En aquells moments jo era un jugador per fer i amb poques possibilitats de competir de tu a tu amb companys d’un nivell més alt però sí amb possibilitats de creixement i progressió. L’any següent vaig jugar al Granollers i la temporada posterior ja en edat junior vaig arribar al CBT quan tenia 18 anys. El meu primer contacte va ser en Pere Tubilla que aleshores era el President

Quin és el teu primer record amb el primer equip del CBT?

Doncs el primer record va ser la presentació de l’equip. Recordo que va ser a la Plaça de Braus i que el club va fer coincidir amb un partit dels Harlem Globetrotters. Aleshores l’sponsor de l’equip era els Flash Burger de Tarragona.

Durant molts anys vas compartir vestuari amb l’actual entrenador Berni Álvarez. Quin record tens d’ell com a jugador?

Com a jugador és lo millor que ha passar pel club. Era un jugador amb un talent amb el tir comparable a molts pocs jugadors. Em vaig sentir molt afí a ell per la seva manera de ser i de divertir-se amb el bàsquet. Van ser molts estius jugant amb amics i moltes hores practicant el tir. Com a persona  sempre la sents molt propera a tu encara que de vegades passi força temps sense veure-la. Una de les amistats que et queden per sempre i que em va donar el bàsquet.

Quin entrenador t’ha marcat més durant els anys al club?

Home, la veritat és que de tots els entrenadors en treus coses positives. El que vaig tenir més anys va ser el Jesús Sanjosé del que recordo la seva serietat i implicació. També el Vicenç Sanahuja que em va donar molta confiança i la possibilitat de millorar. O el primer any del Joan Garitonandia, que va ser una gran temporada i que simplement la mala sort del sistema del playoff d’ascens ens va impedir somiar en pujar a l’ACB. I finalment la mitja temporada d’un entrenador actual d’elit com el Joan Plaza, però que no vam tenir bons resultats. Durant la competició sempre tens algun petit desacord amb els entrenadors, perquè sempre creus que pots jugar més o d’altres discrepàncies, però amb el temps t’adones que els entrenadors volien el mateix que tu, guanyar els partits.

Quin moment recordes amb més il·lusió?

Van ser molts. Les fases d’ascens de Segona divisió a Cáceres i Gandia, el primer any que vam jugar per tot Espanya, la temporada que vam guanyar la Lliga Catalana i la Lliga Regular EBA amb el Garitonandia,… Llàstima d’aquella temporada que amb una mica més de sort teníem equip per pujar.

Quin record tens de Jesús Sanjosé?

Dels meus primers anys al club recordo que a la directiva hi havia una sèrie de persones que eren antics jugadors del club i que tenien molta il.lusió en parir un projecte que enganxés a la gent de bàsquet de Tarragona. Em refereixo al Xavier Mas, Rafa Pintado, Juan Ruiz, Paco Franco, etc…. El Jesús Sanjosé, tot i ser entrenador i no directiu, sempre l’he considerat com una d’aquelles persones de club. Persones amb molta il·lusió i implicació per fer créixer un projecte. Quan jo vaig arribar el Sanjo ja portava anys i era un entrenador que donava molta confiança a la gent de la casa. En definitiva un entrenador molt vàlid per als joves.

 La temporada 1992 va arribar el primer americà de la història del club. Com vas viure aquell moment i quin record tens d’ell?

Sí, nosaltres sempre expliquem la mateixa història. Tots estàvem intrigats i esperàvem el prototip americà negre “saltarín”. Llavors vam veure arribar al M. Smith, un jugador blanc que arribava justet als 2 metres d’alçada. I és clar…. una mica sorpresa i decepció (riu). Però la veritat és que a la setmana jo crec que ja cap company de l’equip l’hagués canviat per un altre. Era un noi increïble, encantador, tots estàvem molt contets amb ell. A nivell esportiu de ben segur que és de lo milloret que ha passat pel CBT i el jugador que ens va donar un salt de qualitat molt gran.

 Hi ha la sensació que en aquells anys el bàsquet tenia més repercussió a la ciutat. Per que creus que aquell equip va enganxar tant a l’afició?

Home, jo crec que després de la meva època també hi ha hagut molts bons moments. Recordo els anys de LEB-1, quan es van jugar play-offs d’ascens a ACB, el Serrallo tenia sempre molt bon aspecte. El que sí es veritat, és que el grup de jugadors que vam formar aquelles temporades de principis dels 90 amb molts jugadors de la província com Jordi Canals, Paco Borrell, Berni Álvarez, Artur Martí, etc… vam enganyar molt a la gent de Tarragona. També va ajudar molt que es parlés molt de bàsquet gràcies a periodistes com el Fermí Morera del Diari o a Ràdio Tarragona.  Va ser molt important per arrancar el projecte que van començar aquells ex-jugadors que llavors estaven a la directiva.

 Segueixes el bàsquet avui en dia?

 Sí, ara me’l miro amb més distància clar, però acostumo a estar al dia tan dels equips de la província, com també de la Lliga ACB o Eurolliga. Al mateix temps cada any anem amb excompanys a veure la Copa del Rei de l’ACB.

I segueixes al CBT?

Sí, jo crec que aquest pas que ha donat el CBT aquesta temporada era necessari. No podia ser que cada any el club estigués amb l’incògnita de si se surt a LEB Plata o a EBA. Si no tens un projecte fort darrera amb garanties de competir a LEB Plata, és millor fer un passet enrere i seguir formant jugadors.

Un pas enrere que penso li pot  donar una mica de calma i estabilitat al club. S’ha format un bon equip i segueix un gran entrenador que dóna confiança a la gent de la casa i per tant pot ser un any per gaudir.

Com ha canviat el bàsquet en aquest temps?

Mira, aquest és un tema que en parlo moltes vegades. El canvi més gran que hi ha és sens dubte l’aspecte físic, cosa que fa que a molts amics meus no els hi enganxi tant el bàsquet actual. Jo no sóc un d’ells perquè penso que el talent no s’ha perdut

A la meva època podies veure un partit ACB i no trobar-te-hi tant lluny. En canvi, actualment amb l’evolució física que hi ha hagut se’m faria molt més difícil. Avui en dia hi ha jugadors de 205cm que corren la pista com antany ho feien jugadors de 190cm. El tema físic marca molt tot i que a mi encara em segueix agradant més el jugador talentós que fa coses diferents. Però és una evidència que l’aspecte físic avui en dia és imprescindible per jugar a bàsquet de nivell. De fet, en l’esport del bàquet ja s’ha de tenir en compte que l’alçada és una singularitat de les més importants

Author

Back to Top

cbtarrragona.com utilitza cookies per a que tinguis la millor experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que acceptes la nostra política de cookies.