GENT CBT: XAVI MAS

EBA Sense comentaris a GENT CBT: XAVI MAS 228

El nostre següent protagonista de “GENT CBT” és Xavier Mas, un home que ha dedicat gran part de la seva vida al Club Bàsquet Tarragona. Fundador, jugador, directiu i president. Xavi Mas ha passat per tots els àmbits del club i en aquesta entrevista farem un breu repàs a la seva carrera. L’any 1978, un grup de joves van decidir fundar el Club Bàsquet Tarragona, Xavi Mas va ser un d’aquells joves, que amb només 18 anys es van llençar a la piscina per promocionar el bàsquet a Tarragona i aconseguir que la ciutat tingués un club dedicat exclusivament al bàsquet.

 

Com surt la idea de fundar un club de bàsquet?

A l’any 1977 estava jugant al Nàstic, a l’equip júnior. Quatre jugadors del júnior anàvem a jugar i entrenar amb el primer equip del Nàstic, que entrenava Jesús Sanjosé. Aquell any, l’equip Sènior va aconseguir l’ascens a Tercera divisió (avui EBA). Llavors va  succeir que no  estaven d’acord amb una condició que volia imposar el president de la secció de basquet del  Nàstic, ja que tancava la porta a alguns dels jugadors júniors.

Això va ser el desencadenant, però la veritat és que nosaltres volíem muntar un club on el bàsquet no fos el segon esport, que és treballés exclusivament pel bàsquet. Creiem que era una necessitat i ho vam fer.

 

Com van ser els següents mesos?

La veritat és que en l’àmbit de directiva estava molt desvinculat. Vaig començar a estudiar Econòmiques a Barcelona i només baixava a Tarragona els  caps de setmana de divendres a diumenges  per fer un entrenament i jugar. Recordo que a Barcelona em buscava equips per entrenar. A nivell econòmic i social no estava molt ficat, alguns companys meus sí que formaven part de la junta. El que sí que recordo és que vam mobilitzar a tothom, vaig fer soci als meus germans , als meus pares, a la meva dona.

 

Vas començar formant part de l’equip Júnior, però molt aviat ja estaves al Sènior. Com va ser aquest salt?

És veritat que era júnior l’any que vam fundar el club, però al Nàstic ja havia jugat en moltes ocasions amb l’equip sènior la temporada 77/78. Hi Havia quatre Juniors que entrenàvem i jugàvem amb Jesús Sanjosé a l’equip Sènior, estàvem acostumats i Sanjosé ens donava molta confiança. Després, des de la temporada 78/79 fins a la 88/89 (onze temporades seguides) vaig estar amb el primer equip.

 

Onze temporades seguides amb el primer equip. Fins al moment l’únic jugador que ha arribat a questa xifra a la història del club. Què recordes d’aquella època? 

 

Doncs mira, moltes coses, al principi estava estudiant, així que vivia entre Tarragona i Barcelona, després quan vaig acabar els estudis, vaig tornar a Tarragona i em vaig casar i després vaig ser pare de dos fills. És a dir, que durant les meves temporades de jugador, he sigut estudiant, he treballat, m’he casat i he sigut pare.

Esportivament també han passat moltes coses, potser la temporada més bonica va ser la 87/88 que vam aconseguir l’ascens a segona divisió (avui LEB Plata). Després, a nivell de joc, les meves millors temporades van ser  de la 81/82 fins la 85/86, però la millor temporada  de totes va ser la de l’ascens 87/88. Després també recordo el fet de debutar a segona divisió la temporada  88/89, tot i que ja tenia una certa edat (28 anys) i jugava menys, i els jugadors quan no juguem ens enfadem clar i vaig decidir que havia de deixar-ho. Després va arribar quan Pere Tubilla em va començar a convèncer per a ser president.

 

Quin va ser el teu millor moment com a jugador?

De la temporada 81/82 fins al 85/86 va ser la meva millor època com a jugador. Vaig trobar-me molt a gust,jugava molt i era bastant anotador.

 

Què et motiva per entrar a la Junta Directiva?

Recordo que abans d’acabar la temporada 88/89 i, el mes de maig de 1989 vam anar a jugar un torneig a França, llavors Pere Tubilla va començar a dir-me que havia de ser president. Ho vaig pensar molt, vaig parlar amb  la meva dona i els amics. Alguns em van dir que sí i d’altres em van dir que no, després de pensar-ho molt vaig decidir fer-ho. Com passa habitualment vaig ser l’únic que em vaig presentar i vaig ser nomenatpresident.

Llavors vam començar a buscar recursos per fer un salt de qualitat.. Per exemple, a les temporada 88/89 i 89/90 ens va patrocinar Flash Burguer. En aquella època estava l’alcalde Nadal que ens va ajudar a buscar patrocinadors, l’any 1991 vam firmar un conveni de patrocini de 3 anys amb DOW, gracies a l’Ajuntament.

 

Jordi Tombas va dir que aquella junta directiva era “un grup d’exjugadors amb moltes ganes de treure un projecte propi i fer créixer el bàsquet a Tarragona”. Creus que és així?

En realitat crec que no hi havia tants exjugadors, a l’inici  Francesc Colomar, Joan Ruiz,  Rafa Pintado i després mes endavant Jose Manuel Martínez i Pere Tubilla, de totes maneres sí que és veritat que hi havia molts pares de jugadors, també hi havia jugadores. Més que una junta directiva érem un grup d’amics. Van ser unes juntes amb molta mobilitat de persones.

 

El que sempre vam intentar va ser deixar el club el més amunt possible, i vam creure que érem capaços de fer-ho. Recordo que ho fèiem tot nosaltres, per exemple els partits del equip sènior arribàvem dues hores abans al pavelló per posar les cistelles, la publicitat i preparar-ho tot. I també és cert que vam tenir la col·laboració de l’Ajuntament d’aquella època.

 

El club es va professionalitzar molt en aquella època. Com vau detectar aquesta necessitat?

Com ja he dit, el que volíem era aconseguir arribar el més amunt possible. La temporada 91-92 vam anar a jugar les fases d’ascens a Gandia, i vam aconseguir pujar a Primera B (ara LEB Or). Llavors la temporada següent vam fitxar a Mitch Smith, el primer americà del club. Va ser un any espectacular, vam haver de remodelar el pavelló per exigències de la federació, i ho vam fer en temps rècord. Aquell any recordo que ens vam gastar 420.000 €, aconseguir tots aquells diners va ser molt complicat, però amb la col·laboració de DOW, l’Ajuntament de Tarragona, petits patrocinadors, anunciants i els socis va ser mes senzill.

 

Crec que un dels problemes que hem tingut sempre ha sigut la massa social, socis no practicants. A la gent li costava molt enganxar-se al bàsquet, almenys nosaltres no ho vam aconseguir. Amb la nostra massa social havíem d’aconseguir patrocinadors i el bàsquet no era/és tan fàcil de vendre com el futbol.

 

Quin va ser el teu millor moment com a president?

La temporada 94-95 va ser la nostra millor temporada. Jugàvem a lliga EBA (avui LEB Or) i vam quedar campions del nostre grup, la llàstima va ser que el sistema de competició ens va perjudicar, i vam anar a jugar les fases d’ascens arrossegant una victòria i dues derrotes contra els equips classificats a la lliga regular. Així i tot vam guanyar els quatre primers partits, després va arribar un cinquè partit a La Corunya, que si guanyàvem anàvem a jugar la final a vuit a Gijón per pujar a l’ACB. Però aquell dia no vam estar encertats i vam perdre 81-65. Recordo molt bé aquell partit. Una setmana abans del partit vam anar a parlar amb el nostre espònsor, KM Tiendas, perquè ens pagués el bitllet d’avió als jugadors, sempre anàvem en bus, i ens ho vam pagar. A vegades penso que com a superstició hagués estat millor anar en bus. Estic convençut que si haguéssim anat a la Final a vuit hauríem tingut opcions de pujar. Teníem a Rooswelt Wallace que va jugar molt bé i a Berni com a màxim anotador.

 

De fet, la temporada següent va venir Pamesa València per fitxar a Berni, recordo que em va demanar opinió i li vaig dir sincerament que marxés, nosaltres no li podíem garantir un projecte d’ACB. Sempre hem hagut de fer una política de stop and go (frenar i arrancar). Amb València va pujar a ACB la següent temporada

 

Com vius ara els partits?

És molt diferent, ara visc els partits amb més tranquil·litat, abans, si perdíem marxava emprenyat a casa, pregunta-li a la meva dona com tornava quan perdíem… Ara ja no, és una perspectiva diferent.

 

Segueixes el bàsquet?

Eurolliga i ACB sí, abans mirava més bàsquet, tot i que era més complicat perquè tenia menys temps, però sempre el buscava. El que no segueixo tant és la NBA

 

I com creus que ha canviat?

Ara és molt més físic. Abans hi havia molts jugadors amb talent, tipus Navarro. Crec que ara hi ha menys jugadors llestos i també tinc la sensació que costa molt trobar jugadors intel·ligents. Això és molt important en els jugadors, sobretot en els bases. Recordo que aquí em tingut bases molt llestos i intel·ligents a la vegada com Jordi Tombas, Artur Martí,  Pau del Tio o Iker Urreitzi. És molt important saber llegir el joc.

 

Author

Back to Top

cbtarrragona.com utilitza cookies per a que tinguis la millor experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que acceptes la nostra política de cookies.