Orion Outerbridge i Jamal Wilson ens reben a l’apartament que comparteixen a Salou, de seguida es nota el bon ambient que hi ha a la casa, un bon ambient cimentat en molts anys d’amistat i en una passió comuna: el bàsquet. La història de Orion i Jamal és la història del inframón del bàsquet professional. La història de milers de jugadors que després de passar per les universitats americanes no aconsegueixen accedir al somni de jugar en la NBA, i decideixen buscar un futur a Europa. La vida d’aquests jugadors sol tenir un caire novel•lesc, vides solitàries, rodamóns de l’esport, penúries econòmiques i molts quilòmetres de distància amb la seva gent. No obstant això, per Orion i Jamal, el destí ha estat capritxós, i ha reunit a dos joves amics criats en la costa est d’Estats Units a Tarragona.

Com vau arribar a jugar en Rhode Island?
Jamal Wilson: No ens coneixíem, però un entrenador ens va descobrir quan jugàvem en el col•legi i ens va ajuntar allí. En tot vam jugar cinc anys junts.

Quins records teniu d’aquella època?
Orion Outerbridge: Jo em considerava una persona tímida quan vaig arribar a Rhode Island i Jamal es va apropar a parlar-me, vam anar construint una relació d’amistat a partir d’aquí. Fins llavors havia estat una mica apartat dels altres universitaris, no em relacionava molt. Si no hagués estat per això potser ara no estaria on estic.

Jamal: Recordo que de seguida em vaig adonar que Orion era una persona honesta i veritable. La cosa que més m’agrada de la nostra amistat és l’amor pel básquet, un amor que els dos compartim.

Podeu explicar alguna anècdota d’aquesta època?
Jamal: Hi ha moltes que podem explicar, i unes altres que no podem, clar. (Riures) Recordo una de les primeres. Un dia estàvem asseguts en primera fila en classe, estàvem junts, i al mig un company d’equip. Jo i l’altre company ens haviem quedat dormits i de sobte em vaig despertar per una olor molt forta. Vaig aixecar el cap i vaig mirar a Orion, ell estava assenyalant a l’altre company que seguia dormint, em vaig despertar pel mal olor del company. Ho recorden com una anècdota molt graciosa, perquè Orion no parlava molt, i a mi em va fer molta gràcia com gesticulava i assenyalava a l’altre company.

En la temporada 2008-2009 vau coincidir en l’equip amb un altre exjugador del CBT, Kaheim Seawright.Quins records teniu d’ell?
Orion: Era el meu primer any i Kaheim era més gran i més fort que jo, tenia més experiència. En els entrenaments ho passava malament perquè Kaheim era més fort i m’empenyia quan jugàvem sota el cercol, i jo em queia. Amb el temps vaig anar millorant fins que li vaig demostrar que podia fer coses que Kaheim no podia, per exemple, en un entrenament li vaig fer una jugada del meu jugador favorit, Kevin Garnet, estava jugant en la pintura am ell i vaig ficar una cistella donant-me mitja volta, a l’estil de Garnet, l’hi vaig recordar tot l’entrenanemt.

Jamal: Ens vam entendre molt bé perquè compartíem un passat semblant, els dos ens vam criar en un ambient dur, amb molta pobresa al nostre costat. Arran d’aquesta complicitat va sorgir una bona amistat i quan anàvem amb autobús ens assèiem al final del tot, i cantavem cançons de rap sobre el nostre passat comú, també sobre el bàsquet, clar. És un noi extraordinari.

Com va ser vostra vida després de l’època universitària?
Orion: Ha estat molt difícil perquè quan vaig arribar el meu primer equip va ser a Grècia, ho vaig passar molt malament. L’entrenador era molt dur, de la vella escola, a més no em pagaven i vaig decidir anar-me a Xipre, allí també vaig tenir problemes i vaig tornar a casa, i després una altra vegada a Grècia, fins ara que m’han donat aquesta oportunitat a Tarragona, sens dubte ara estic al millor moment de la meva carrera. Realment em comencen a anar bé les coses.

Jamal: Jo també vaig començar a Grècia, encara que no vaig coincidir amb Orion, també va ser una mala experiència, així que em vaig anar a Letònia que va anar encara pitjor. Vaig decidir anar-me a Alemanya, allí les coses em van anar millor però no prou, perquè havia de proveir per a la meva promesa i el meu fill, llavors vaig tornar a Amèrica. Fins ara que m’ha sortit aquesta oportunitat, el millor d’estar aquí és que tothom és honest i em tracten bé. La gent del club és molt bona. Aleix, Berni i Loli m’han tractat genial. Em porto bé amb tothom

Durant aquests anys després de la universitat heu mantingut el contacte?
Jamal: Sí, a cap moment hem perdut el contacte, Orion és la persona amb la qual més parlo a part de la meva mare i la meva esposa. Com un germà per a mi.

Orion: Va haver-hi molts moment durs en els quals em vaig plantejar abandonar el bàsquet i buscar un altre treball, però Jamal sempre em convencia perquè no ho deixarà i seguís lluitant fins ara. Sempre estem en contacte

Com veieu el bàsquet a Europa? Quines diferències hi ha amb Amèrica?
Jamal: Aquí a Europa, el base té un paper més de controlar l’equip. La principal diferència és que el base és com un entrenador en la pista. Ha de pensar molt més, és una manera de joc més racional i analític, a Amèrica és més instintiu. Aquí cal pensar i després actuar.

Orion: Jo sóc més atelétic que la majoria dels altres jugadors aquí, la qual cosa em dóna un avantatge físic, i em permet moure’m més. A Amèrica haig d’estar sota el cèrcol sempre. L’altra diferència que jo veig és que aquí l’entrenador mana molt més, li diu a cadascun durant el partit el que ha de fer. A Amèrica cada jugador coneix el seu rol

Com surt l’oportunitat de venir a jugar a Tarragona?
Orion: Un home va venir a veure com jugava un company d’equip, i es va fixar en mi, em va dir que li enviés videos meus. Li va agradar i em va oferir l’oportunitat de jugar de forma més professional. Més tard va sortir l’oportunitat de Tarragona, i em va semblar una bona idea.

Jamal: Estava treballant a Amèrica, m’havia fet a la idea de deixar el bàsquet professional, fins que un dia, Orion em va enviar un missatge dient que, malauradament, Dani s’havia lesionat i que li havia recomanat a l’equip. Van prendre la seva paraula que seria un bon jugador, i aquí estic.

Com ha estat vostra adaptació en el CBT?
Jamal: Ha estat un procés molt natural i molt bo. És un equip molt professional, cuida molt bé als seus jugadors. Es comporta com un equip d’ACB. Estic molt agraït a tota la gent que representa al club.

Orion: Al principi va haver-hi el problema de la comunicació. Vaig assumir que tothom parlava anglès, i quan vaig arribar aquí em vaig adonar que no. Al principi confonia les ordres de l’entrenador en castellà, però ja m’he adaptat. Quan estava en el vestuari escoltava als meus companys i jo no entenia gens, però ara estic molt còmode.

Què podem esperar de la parella Orion-Jamal per a la resta de temporada?
Jamal: El que pot esperar la gent és un jugador que no para d’aprendre, aprendre cada dia. Berni és un entrenador del que realment estic aprenent coses, fa que aprengui de les meves errades. No em preocupen les estadístiques, estic convençut que guanyarem molt. Aquest és el meu objectiu.

Orion: Estic disposat a fer tot el que em mani l’entrenador, tampoc em preocupen les estadístiques, em preocupa guanyar i si l’entrenador em mana una cosa la faré.

Quins plans de futur teniu pròximament?
Jamal: Em veig en primeres lligues europees, en un equip que em permeti que vinguin la meva dona i el meu fill a Europa, i em puguin venir a veure als partits.

Orion: Espero estar en un equip de primera divisió a Europa, m’agradaria jugar a Alemanya un dia. Els diners no em preocupa massa, amb poder viure jugant al bàsquet és suficient perquè és la meva passió.

Després de gairebé una hora conversa ens acomiadem de Orion i Jamal, a tots els amics del món els agrada explicar la seva història, i tinc la sensació de que per a Jamal i Orion no ha estat diferent. Els dos es mostren agraïts a aquesta oportunitat que els ha donat la vida, poder dedicar-se al bàsquet és el seu somni per a ells, em vaig convençut d’haver xerrat amb dos amics que ho seran sempre, molt després d’haver deixat la seva gran passió en aquesta vida. El bàsquet.