Carlos Garcia Belloso va néixer a Lleida, però ha viscut a Tarragona tota la vida. Treballa de professor d’educació física en el Pons d’Icart. La vida de Carlos és la vida d’un home vinculat al bàsquet, va provar les mels del bàsquet semiprofessional, jugant en el RENFE Ciudad Real, però de seguida es va retirar com a jugador per fer el que porta fent més de mitja vida, entrenar. Va començar en les banquetes en l’Enseñanza, després per Teresianas i pel Nástic, fins que ca deixar la pissarra per ocupar-se de la seva família. Més tard ho va recuperar el CBT, va entrenar diversos anys al Messer on va aconseguir ascensos de categoria, ara entrena en categories intermèdies de formació, també forma part de la secretària tècnica del club, i s’ocupa d’aspectes organitzatius. La delegació territorial de Tarragona de la Federació Catalana acaba de reconèixer a Carlos Garcia amb la medalla d’Argent per la seva dedicació al bàsquet.
Quants anys portes vinculat al bàsquet? I al CBT?
Em vaig iniciar en la pràctica del bàsquet amb 7 anys, amb l’arribada del Minibasquet a Espanya, el meu pare era professor d’educació física i entrenador, i així vaig començar. Al CBT vaig arribar en l’època de Salva Maldonado, em van cridar i em van recuperar per al bàsquet, perquè jo portava 14 o 15 anys sense entrenar, m’havia hagut de dedicar a la meva família, i tornar al bàsquet en un club amb un grup d’entrenadors bo i amb equips professionals em va fer il·lusió perquè s’aprèn molt. Amb el CBT vaig començar entrenant al Messer uns anys, ho vaig deixar en 1ª Catalana, llavors vaig iniciar una col·laboració més organitzativa de tota la base fent de tot: Preparació física, portar equips intermedis, organitzar al costat de la secretària tècnica el programa de formació de jugadors, etc.
D’on neix la teva passió pel bàsquet?
Sens dubte el meu pare, com ja dic jo vaig començar als 7 anys perquè el meu pare em va inculcar l’amor al bàsquet
Què recordes de la teva època de jugador?
Va ser un etapa molt bonica, sens dubte el més divertit d’aquest joc és jugar-ho, em vaig retirar als 23 per entrenar, no estic segur si vaig encertar o no prenent aquesta decisió
I com a entrenador, com ha estat la teva carrera?
Com a entrenador vaig començar en l’Enseñanza amb 17 anys, amb un equip de benjamins i un equip d’alevins de noies, d’aquí vaig saltar als 23 anys ha portar un junior femení en Teresianas i després ja sèniors en el Nàstic de Tarragona. La veritat és que el salt d’equips de nens a equips Sènior va ser molt ràpid
Què significa per a tu el reconeixement que has rebut? La insígnia d’argent de la delegació territorial?
Ho rebo amb sorpresa i agraïment, però jo crec que l’únic mèrit que tinc és, després de molts anys, seguir fent aquest treball que m’agrada molt, no crec que tingui un mèrit especial, solament el plaure de fer bàsquet en un club com el nostre que t’exigeix treballar amb nivell constantment.
A part d’estar en les banquetes, a peu de pista, també formes part de la secretària tècnica del club. En què consisteix el vostre treball?
La secretària tècnica organitza a nivell tècnic tot el treball dels diversos equips, dissenyant una línia de treball perquè es puguin coordinar els treballs dels entrenadors en els diferents nivells de formació dels jugadors. Així, quan un jugador passa de categoria no s’interromp la línia de treball. Aquest és l’esperit fonamental de la secretària tècnica. Això és el més interessant. Per poder fer això, és important també les qüestions logístiques, que de vegades dificulten l’organització tècnica, amb mala logística res surt bé.
A més, jo crec que és molt important que aconseguim desenvolupar una idea pròpia de joc, que no hem pogut fins ara, però amb Berni és més fàcil perquè és un entrenador que està prop de la base. Un joc amb unes característiques pròpies de club, és més una idea filosòfica de club que una realitat, per les dificultats que tenim, començant pel volum de gent, que és limitat. Altres clubs de Barcelona i el seu entorn treballen amb un volum de 300.000 o 400.000 persones, i nosaltres aconseguim competir en les mateixes categories que ells.
En tots aquests anys. Quin moment recordes amb major afecte?
Molts moments. Recordo l’any que entrenava al Junior de Teresianas, que en tota la temporada solament vam perdre un partit contra el campió d’Espanya, en la meva època del Nastic que desenvolupàvem jugadors de molt nivell, alguns van acabar en el CBT, com Jordi Canals. I de la meva època en el CBT guanyar la competició catalana d’ascens a 1ª, també entrenar a jugadors que ara estan en mans de Berni, em dóna molta satisfacció. De totes maneres, els moments de satisfacció d’un entrenador poden ser en qualsevol entrenament, quan ajudes a un jugador que tenia una dificultat a superar-la per exemple.
Com veus la pedrera del club? Creus que el projecte Km0 té bona salut?
Jo crec que en el club s’ha aconseguit una presència contínua en els més alts nivells de les categories de formació a Catalunya, a través dels equips preferents i nivells A-1 que fa que els jugadors amb projecció que hi ha al territori puguin desenvolupar les seves capacitats en aquestes competicions de màxim nivell, aquest era l’objectiu del club, donar-los possibilitats de desenvolupament a jugadors que tenen la qualitat, així quan arriben a nivell Sènior han desenvolupat bé les seves habilitats. En aquest sentit, des de fa uns anys, desenvolupem un programa de 6 anys que inclouen les categories Infantil-Cadet-Junior que ha donat els seus fruits i fa que tinguem noms que puguin arribar a lligues professionals.
Ja sabem el que li has donat al bàsquet, (treball, temps, esforç). Però què t’ha donat a tu el bàsquet?
Segurament el més important és molts amics. És molt agradable trobar-te companys entrenadors, jugadors amb els quals has compartit una pista, un equip, etc. Això crea un vincle per sempre. Viure en aquesta ciutat i trobar-te a antics companys de bàsquet sempre és molt agradable, de vegades ni recordes si guanyàvem o perdíem junts. L’important era el treball i la il·lusió en el que fèiem.
Aquest any vas participar en la presentació del club amb el valor del respecte. Què significa per a tu el respecte en el bàsquet?
Respecte pel meu vol dir la capacitat de deixar fer a cadascuna de les persones que intervenen en el joc del Bàsquet el seu treball, deixar que el jugador jugui, deixar que el árbrite xiuli, deixar que els aficionats recolzin al seu equip, deixar que els pares animin als seus fills en la victòria i els ajudin a assumir la derrota; deixar fluir a tots perquè tots sumi i el Bàsquet surti guanyant.
Quin consell pots donar-li a un entrenador que comença a entrenar ara?
Que tingui il·lusió per ser millor cada dia i que tingui vocació d’ajudar als seus jugadors. Sense això és molt difícil fer res.
