200 partits, 200 històries, 200 vegades Ferran Torres ha vestit la samarreta del CBT en partit oficial de lliga. En els temps actuals que viu el bàsquet, i més en les lligues LEB és molt difícil trobar jugadors que aconsegueixin convertir-se en icones d’una afició, en senyals d’identitat d’un club. Els jugadors cada vegada són més efímers, vénen i van sense acabar de deixar petjada en un lloc. Com a cantants de festa major que cada dia actuen en un poble, els jugadors de básquet LEB es creuen la península set vegades en set anys a la recerca del benvolgut anhel de tots ells: arribar a professional. Per això és cada vegada més difícil explicar històries com la de Ferran Torres.

Ferran va arribar al CBT en el seu primer any de sènior, com el mateix reconeix va començar a jugar al bàsquet tard, “fins al segon any de cadet jo no jugava al bàsquet, per això quan vaig arribar al CBT tenia molt que aprendre encara”. Els dos primers anys en el club, Ferran va jugar amb el Messer CBT, filial del primer equip blau, el club era conscient del potencial que el pivot de L’Hospitalet de l’infant tenia, ja que 2832des del primer moment va entrenar matí i tarda amb l’equip LEB, de fet, d’aquest primer any, Ferran Torres recorda que “vaig viatjar a gairebé tots els partits de l’equip fora de casa, va ser un any amb molts problemes de lesions i em tocava viatjar, a més també estava en tots els partits de casa”. En aquell primer any com a cebetista va començar el procés de formació d’un jugador que amb els anys acabaria sent un dels ídols del Serrallo, Torres recorda que “vaig aprendre molt amb Diego Ocampo, intentava escoltar tot el que deia, estic molt agraït de tot el que em va ensenyar, sobretot a jugar sense pilota, no tenia físic per postejar i havia de dominar el joc sense pilota”. En aquell equip, Ferran Torres compartia vestuari amb un dels homes més importants de la seva vida esportiva “recordo que com a jugador Berni em va ajudar molt, era la primera vegada que no estava a casa i em passava tots els caps de setmana a Tarragona, per aquell temps jo era bastant vergonyós i Berni em va ajudar, també recordo que Alex Alba em va ajudar molt, en general tots els companys”.

Pocs podien imaginar aquells anys, que aquell pivot que sortia a jugar 7 minuts per partit i que no arribava a dos punts de mitjana acabaria sent, anys després, el jugador millor valorat de l’equip, i menys encara que aconseguís la xifra de 200 partits. El propi Ferran reconeix que aquestes xifres semblaven impossibles en aquells anys “la veritat és que no m’ho podia imaginar, els entrenaments eren molt exigents, em costava molt fer tots els entrenaments complets, el nivell físic i tècnic dels jugadors era molt alt. Jo veia improbable arribar a tants partits i jugant tants minuts”

Després d’aquests primers anys en la disciplina blava, el club va decidir deixar sortir cedit a Ferran Torres al CB Vila-seca, que disputava lliga EBA, Ferran va arribar a un equip plagat de jugadors amb passat cebetista com Nacho Farré, Javi Paricio, Adrià Baiget o Pablo Avilés, allí va poder disposar dels minuts que no tenia en LEB Plata amb el CBT. Per primera vegada Torres va poder demostrar la seva qualitat, 12,8 punts i 14,2 crèdits de valoració. Uns números que li van valer per tornar al CBT a l’any següent. D’aquell any Ferran recorda que “portava tres anys sense jugar molts minuts, jugant deu minuts cada mes. Des que era junior no jugava tants minuts, en una lliga com EBA tornava a sentir-me jugador, va estar bé”

Mentrestant, el primer equip del CBT havia mantingut la categoria en LEB Or eliminant al CB Cornellà en el play-out. Aquell any, Berni Álvarez va jugar el seu últim partit amb la samarreta del CBT i a l’any següent va donar el salt a les banquetes. Per a la següent temporada en LEB Or, Berni volia comptar amb Ferran Torres “Berni em repesca i torno per jugar en LEB Oro” aquella temporada, Ferran jugaria en gairebé tots els partits de lliga. 30 partits i més de 10 minuts, el seu paper creixent demostrava l’evolució d’un jugador que començava a ser important en l’equip que havia confiat en ell feia anys. Tot i això, per capritxos de la destí, al final d’aquesta temporada Ferran Torres no renovaria amb el CBT “a l’any següent no vaig arribar a un acord amb el club i em vaig anar a Vila-seca i després al Ploms”. Aquell any va coincidir amb un moment clau en la vida personal del jugador “és l’any que vaig començar a treballar4587 com a pintor, jo havia de pensar en el meu futur, el basquet cada vegada et donava menys, i amb la crisi es veia que no donava per a més, jo em trobava una mica cansat i decideixo anar-me a jugar a Copa Catalunya”. Per la seva banda, el CBT vivia un dels períodes més negres en la història recent, malgrat que un any més l’equip aconseguia la permanència en LEB Or, el club no troba els suports suficients i havia de renunciar a la seva plaça en la segona categoria del bàsquet espanyol. Un fet traumàtic per a qualsevol club que va obligar al CBT a reinventar-se, el seu retorn a lliga EBA va suposar l’inici d’un projecte de ciutat que marcaria el rumb de la recuperació del CBT.

El propi Ferran Torres recorda que “era un projecte molt il·lusionant. Nosaltres no sabíem que anava a ser un projecte que donaria tantes alegries. Berni va apostar molt fort pels jugadors de casa i el projecte va sortir molt bé” El retorn a LEB Plata no va modificar el plantejament “la idea era la mateixa, seguir amb jugadors de casa i complementar amb algun jugador de fora, de moment tot ha anat bé”.

La seva volta al CBT va suposar la seva eclosió com a jugador clau en l’equip, va passar de ser un jugador de rotació a ser un jugador important per al seu entrenador “en EBA vam tenir la mala sort que es va lesionar Edu Villacampa, que era molt bon jugador, i jo vaig haver d’assumir més minuts, crec que a Berni li vaig agradar i a l’any següent ja vaig ser més important per a l’equip”. Després del retorn a LEB Plata, el paper de Ferran no canvia i a poc a poc es va convertint en el líder de l’equip “la veritat és que em va sorprendre la confiança que Berni tenia en mi, crec que ni tan sols jo tenia tanta confiança en mi mateix _BOR5365perquè feia temps que no estava en LEB, a més treballant de pintor no sabia com estaria físicament”. Ferran Torres explica com va ser para ell el seu nou rol en l’equip “prenc el paper que em toca assumir amb molt respecte, portem un escut important al pit, i representem a tota una ciutat per tota Espanya, els companys confien en tu i has de donar la cara sempre. Fins i tot quan tens un mal dia cal donar la cara. Els companys et miren a tu i no pots mostrar que estàs malament. Porto el meu paper amb molta humilitat i amb el màxim respecte”.

Ara Ferran Torres s’ha convertit ja en un dels jugadors preferits de la graderia del Serrallo. Feia anys que l’afició no s’identificava amb un jugador com s’identifiquen amb Ferran. Un jugador sense escarafalls, que sense necessitat de donar-se cops en el pit és capaç d’aixecar a la gent dels seus seients gràcies als seus moviments a la zona i el seu desgast físic en cada partit. L’any passat Ferran va notar aquesta calor de la graderia “porto tants anys que la gent es pensa que tinc 35 anys o alguna cosa així” bromeja Ferran, “ho porto amb molta il·lusió, la veritat és que ho noto en cada partit i em dóna forces per seguir entrenant i jugant. La veritat és que al final et canses una mica del treball, els entrenaments, els partits. Però al final la recompensa de l’afició és molt agraïda”.

Ferran Torres no només és el líder de l’equip, també és un dels líders del vestuari, segon capità de l’equip, juntament amb el seu company David Fernández, que molt aviat complirà també 200 partits, i que està escrivint al costat de Ferran la història recent del club. Ferran acull i integra als nous km0 com Marc Giménez i Dani Martínez, també als joves que arriben al club per iniciar la seva carrera esportiva, Ferran Torres els parla des de l’experiència “als nous jugadors els diria que facin sempre cas als seus entrenadors, jo crec que això és el més important, escoltar i aprendre dels entrenadors”

No sabem què és el que el futur oferirà a Ferran Torres ni al CBT, el món del bàsquet és molt fràgil, molt variable i depèn de molts factors que no sempre es poden controlar. El que és clar és que si els camins de jugador i club segueixen junts molts anys, el destí haurà de ser generós amb tots dos “si pogués deixar el treball sí que em veuria jugant 200 partits més, per ganes no serà, però el meu físic cada any està més minvat”. En 200 partits hi ha moltes històries per explicar, molts moments emocionants i com qualsevol cosa en la vida, alguna que una altra decepció. De tots aquests moments Ferran ens diu que no pot triar solament un “em quedo amb molts moments, els partits de les fases d’ascens de LEB Plata, la Final Four de Fuenlabrada o l’afecte de l’afició de l’any passat”